Era un divendres tranquil, el Pascual era a Madrid i jo preveia no mourem de casa, amb el pijama-xandall i jugant amb l’ordinador.
I així estava feta una “guilla” quan em va sonar el mòbil. “Hola María” vaig dir amb veu cantarina, i la Maria que em diu que no es troba bé, li fa molt mal la panxa i els ronyons i necessita que la porti al hospital.
¡ Ay mare meva !! Ja vinc, ja vinc !! Tu no t’amoïnis !!
Mentre em vaig posar un pantaló i una samarreta la “Isabelita” anava darrera meu tota atabalada dient.me que no em posés nerviosa i ojo amb el cotxe……
Vaig pujar al cotxe i el camí de casa a casa se’m va fer llarguíssim…,Vaig saltar-me els 2 semàfors del veritas i anava pensant que era una mica aviat per anar de part i això em confonia una mica.
Vaig enfilar el carrer Rovellat i quan la vaig veure a la vorera a peu dret amb la bosseta de l´Aina a la mà, vaig sentir un cop al cor, un sentiment viu de tendresa i la imatge em semblava quasi de cine com quan plorem tan en aquelles pel•lícules que dues persones es diuen adéu amb la maleta a la mà.
La María va pujar al cotxe (el cotxe en contra-adreça) i la vaig veure molt sencera i prou tranquil•la, jo també intentava donar-li ànims. Com que jo estava tan atabalada em va haver de guiar ella a mi per sortir de S.Cugat. Després no sé com ho vam fer que en pocs minuts ja eram a la Quiron ( bueno vam anar a 140 per la carretera dels túnels però amb molta precaució ) i un cop a Barcelona no us diré que també vaig passar algun semàfor i un gir raret ( tot amb molt de cuidado).
A la María no li marxava el dolor però per sort ja érem al Hospital, aparcades al lloc de les ambulàncies com està manat.
Quan el metge va dir que no era res greu em vaig quedar molt tranquil•la . Li van posar un cinturó per escoltar el cor de l´Aina i ho veiem en un monitor 135-140-150-160-155-140 ….¡Quina perfecció la nostra Aina !!
De cop vam sentir un batec molt mes fort i la María va dir “Això es una patada” ¡ Quina perfecció la nostra Aina!!
De seguida van arribar el Pasqual i els pares de la María , os podeu imaginar la Mercè que no sabia que fer-li a la María perquè estigués més bé , la frase del dia va ser quan la Mercè li va fer un petonás a la Maria i li va dir “JO ET DONO TOT EL QUE TU VULGUIS”. Ay , les mares com estimem als fills….
Benvolguda AINA . Sembla que ja t’estaves preparant per conèixer aquesta família que t´estima tan però com que encara es una mica aviat a la teva mare li han posat un medicament per aturar les contraccions , així que tu contínua buscant la postura i estigues ben preparada que ara ens queda la traca final on la mare i tu fareu un equip únic e inigualable , serà amb la col•laboració de totes dues a l’hora, que tu vindràs al mon i quan tu et decideixis ella ja serà a punt per acompanyar-te en aquesta gran aventura , no tindràs mai una companya igual que ella……. SOU UN EQUIP.
L´Avia Pili
Tot i que encara falta l'entrada de l'avia Mercè us explicaré la meva versió dels fets o com a mínim com hem van afectar a mi.
Resulta que faltava poc per la una del migdia quan vaig rebre una trucada de la Maria. Jo estava reunit i vaig aplicar el nostre codi secret, es a dir, vaig penjar i vaig esperar a una segona trucada en cas que fos urgent i així va ser. Vaig contestar i la Maria em va explicar que anava cap al hospital perque no es trobava bé, la meva mare l'anava a buscar.
Jo vaig acabar ràpid un parell de temes que tenia oberts i vaig marxar corrent. Primer vaig treure diners en un caixer i tot seguit vaig agafar un taxi per anar a Urgencies de la clínica Quiron.
El trajecte se'm va fer etern, hi havia molt trànsit i vaig aprofitar per trucar una vegada més a la Maria per dir-li que estava de camí. Al cap d'una estona em va trucar la meva mare per dir que ja havien arribat i que m'esperaven dins.
Al arribar em vaig trobar una situació compromesa amb el metge, semblava que hi havia tensions i no era pas el millor moment per aquestes coses. Tot plegat la situació es va anar calmant alhora que coneixiem per les corretges que l'Aina estava bé. Ara només feia falta entendre que li passava a la Maria.
Ens vam quedar tota la nit al hospital en observació, els nens de les habitacions del costat no paraven de plorar pero jo estava tan cansat de la tensió, nervis i sabates noves (mbt) que havia portat aquell dia que vaig caure mort mentre les infermeres entraven constantment a l'habitació.
Finalment ens van donar l'alta al matí amb la supervisió del doctor Cabré i vam marxar a casa a dinar. Després de la migdiada erem dues persones noves!
Vaia tela, no?
Molt bonics tots els vostres relats.
Maria, a 140 amb la Pili per l'autopista… I un parell de girs estranys… Em pregunto si el dolor cervical ha superat el de la panxa (jeje, mama, és broma).
Mama, que ets una gran sogra, i seràs una àvia magnífica. I com a mare no cal ni que digui que per mi ets la millor del món.
Doncs vaia susto, no? Me n'alegro que no hagi estat res al final. Ja tinc ganes de veure-li la carona a l'Aina i que no ens faci patir més, que amb el planter mèdic que tenim (mira que em foten dels nervis, que et creen una sensació d'inseguretat, de que no saben res…).
En fi, segur que ha estat només un susto, i el part ha d'anar de conya!!! Maria, molts ànims, valenta!!! I un petonàs!!!
PD. Pasqual, què coi és mbt?